VITAMINA C contra els virus

Aquesta setmana passada ha fet dies de fred i pluja i amb l’objectiu de tindre el cos ben carregat de vitamines vaig aprofitar per a preparar infusions naturals. Plaers per als quals abans gaire teníem temps, ara són un passatemps del més entretingut. Al llarg de l’hivern he recol·lectat plantes i fruits que finalment he trobat el moment d’aprofitar.

Hui vull parlar d’una planta que m’ha sorprés per les infinites qualitats que he descobert els últims anys. Si la coneixes per altre nom o has vist altres usos i receptes, m’encantaria que ho compartires als comentaris.

Gavarrera, gavarnera, tapaculs, grataculs, grapaculs, roser salvatge, rosal silvestre, escaramujo… Molts noms per referir-nos a un únic “mannà”: la Rosa canina. Es tracta d’un fruit del bosc digne de rècord Guinness, ja que de fet és un dels aliments més rics del món en vitamina C, amb un color roig lluent que permet identificar-lo des de la distància. D’aquesta qualitat també se’n beneficia la fauna: les aus i xicotets mamífers com les ginetes, les raboses, les fagines i altres animals que als boscos troben una rica despensa els mesos de menys abundància. És família dels esbarzers, però les móres a diferència dels gavarrons, sols estan disponibles un breu període de temps si es comparen amb els protagonistes d’avui, que es troben al llarg de la tardor i l’hivern.

Usos

Té un fum de propietats, a banda de la reconeguda vitamina C, també aporta A, D, E i té poders antioxidants. És molt bon remei per a l’aparell digestiu i respiratori, sobretot és ideal per a prevenir els refredats.

Té un sabor dolç però àcid, sembla una llepolia; però no hem d’abusar de menjar-ne, perquè és astringent… De fet, el nom tapaculs es deu al fet de ser una bona solució antidiarreica. És curiós perquè els pètals de les flors, en canvi, tenen efecte laxant en infusió.

Els rosers silvestres floreixen normalment de maig fins a finals de juliol, depén de la zona, però sempre a finals de l’estiu i principis de tardor produeixen els apreciats fruits. Els primers brots més tendres es poden menjar en amanides, i els pètals de les seues flors, de color blanc o rosa, poden decorar postres o per fer melmelades. Si es fa la melmelada del fruit i no dels pètals, obtindrem un resultat més àcid però també deliciós.

Com aprofitar els gavarrons?

Primer cal recol·lectar-los, i per això et recomane guants. Creu-me que el nom científic de canina ve directament relacionat amb les espines que té corbades cap avall i que recorden a les dents dels gossos. Aquestes espines punxen molt i si t’enganxen costa més d’un arrap soltar-les. Així que després de posar-nos els guants i tindre una bossa de tela a mà, caldrà anar d’un en un agafant-los.

Hem de tindre en compte que a l’interior del fruit es troben les llavors recobertes d’uns pelets finíssims i urticants que recorden a les punxes d’alguns cactus. No es recomanen ingerir directament.

Podem preparar melmelada, primer cal tallar la part superior i la inferior, bullir-los amb aigua i sucre i un xorret de suc de llima per activar la pectina i obtenir la textura espessa. Després cal passar-los per un passa-purés i emmagatzemar-se en pots de vidre. A l’enllaç pots veure un vídeo de com preparar la melmelada de gavarrons realitzat per les companyes del Departament de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic UV.

Una altra forma de consum és la infusió. Per això cal buidar els gavarrons. Necessitarem els guants, un ganivet i dos safes i ens armarem de paciència.

Després de rentar-los cal llevar la part superior més dura i es fa un tall per obrir i deixar caure les llavors a una de les safes. Amb l’ajuda del dit (amb guants sempre) rascarem l’interior per desprendre la major quantitat de pinyols peluts i separem la pell roja exterior a l’altra safa. Quan acabem amb el procés podem guardar les llavors a un pot de vidre i utilitzar-les més avant per fer planter.
Passarem uns segons els fruits pelats per aigua a pressió i amb l’ajuda de paper els deixem assecar mentre anem separant-los.
Una vegada secs els guardem en un pot de vidre i cada vegada que desitgem una infusió podem afegir tres o quatre trossos a l’aigua ben calenta. Esperarem fins que es torne de color taronja-roig i si volem podem colar-ho abans d’ingerir.

La Rosa canina té una parenta, la Rosa eglanteria, autòctona de les serralades andines. A l’interior del seu fruit també anomenat gavarró –escaramujo- es troben les llavors de les quals s’extreu l’oli de rosa mosqueta, mundialment conegut.

Pense que sent família les dos compartiran algun percentatge les propietats beneficioses per a la cosmètica, així que he posat a macerar en oli d’oliva un grapat de gavarrons. Ja informaré del resultat!

Sabies què…?

Durant la II Guerra Mundial, els gavarrons van esdevenir un aliment clau a diferents països: mentre que a Alemanya, Hitler va ordenar als soldats alimentar als veïns dels pobles amb aquest fruit, a Anglaterra i davant la impossibilitat d’importar cítrics pel bloqueig naval, va haver-hi professors que durant les classes animaven als alumnes a replegar gavarrons per preparar xarops rics en vitamina C i així poder prevenir grips i constipats.

Altres plantes silvestres que tinc per casa per preparar infusions són: sempreviva o perpètua, timonet, rabet de gat, calamenta i té de roca. T’agradaria saber les propietats de cada una d’elles? Deixa un comentari i prepare una publicació sobre les infusions d’anar per casa.

Salut i paciència!